Fa mes de deu anys des de l'ultim vegada que vaig intentar escriure alguna cosa en català, potser aquesta es una bona oportunitat per donar-li una miqueta de vida al meu blog.
La vida es mou tan ràpidament, o aixó sempre em repeteixo, a vegadas penso en el passat i on soc ara i com tot es diferent.
Quan vaig anar a Barcelona només pensava en la vida y totes aquests pensaments depressius que suposo son normals als setzte anys. Encara menjava pa amb Nutella a l'esmorzar i parlava amb els meus avis per telèfon.
Sempre pensava com seria jo i com seria la meva vida als 25.
Tot i que és difícil notar quan canvien les coses, és fàcil adonar-se com tot és diferent ara. Ara que ja estem més a prop dels 30, pot dir que moltes coses han estat no tan lluny dels meus somnis d'adolescent, però algunes altres no les hauria imaginat mai.
Ens hem conegut i ara tenim dues gats i moltes fotos i records junts, no m'imagino la vida d'una altra manera.
Ara penso en anar a Barcelona amb tu i tant de bo trobar la senyora del mercat i parlar amb ella en català, que em disculpi, que només m'he trigat tretze anys a aprendre.
Ara imagino com seria passejar amb tu pels carrers i traduir els cartells en català per a tu.
Potser no he estat tan malament.
